Regals de l’Hospital / Regalos del Hospital / Hospital Presents

No tot són coses dolentes a l’Hospital. L’Hospital també et regala sovint moments màgics, moments que sense saber ben bé perquè queden gravats dins teu i no oblides mai. En aquest cas però, no ens volem referir a moments esperats com un bon diagnòstic, una bona recuperació o un naixement exitós. No, avui parlem de casualitats.

 

D’ençà que la Martina va néixer vivim la vida d’una forma més intensa. Suposem que el fet d’haver viscut mals moments amb ella ens va obrir els ull i hem après a valorar molt més el que tenim. Però potser no és així, potser el simple fet que ella arribés a les nostres vides ja ho va canviar tot.

 

Avui parlem de moments inesperats, situacions no provocades ni deliberades. Inclús rocambolesques a vegades. Pot ser per exemple una simple abraçada a una sala d’espera de l’UCI d’una persona que no coneixes de res però que t’omple d’energia i que a la vegada acaba unint dos famílies d’una forma única, mística. O pot ser també per exemple que en sortir de l’UCI amb una de les pitjors notícies que t’hagin donat a la teva vida et trobis amb uns amics recents que vas conèixer al curs prematrimonial, uns amics amb qui les casualitats ja han establert un vincle que va molt més enllà de l’amistat.

 

Amb el temps aprens a reconèixer aquests moments quan es presenten, quan els estàs vivint. Dimecres en vam viure un, un de molt maco. Dimecres ens vam retrobar amb la Valèria i els seus pares. Dimecres, aquelles dues petites que fa dos anys estaven llit amb llit a l’UCI lluitant contra uns pronòstics adversos van poder retrobar-se. Vam poder abraçar de nou aquells pares amb qui tantes nits vam sopar sols a un menjador ombrívol d’hospital. Vam parlar, vam recordar moments durs, vam recordar moments bons, ens vam felicitar per la sort que hem tingut i també vam desitjar amb totes les nostres forces que aquells petits amics que no van tindre tanta sort estiguin bé allà on siguin.

 

Molta sort valenta Valèria. Molta sort Albert i Dori.

 

A tots i totes els que heu format part d’aquests moments màgics…gràcies!! moltes gràcies per haver estat un suport per nosaltres en moments en què probablement ni tan sols teníeu forces per mantenir-vos vosaltres mateixos en peu. Us estimem.


No todo son cosas malas en el Hospital. El Hospital también te regala a menudo momentos mágicos, momentos que sin saber muy bien porque quedan grabados dentro de ti y no olvidas nunca. En este caso sin embargo, no queremos referirnos a momentos esperados como un buen diagnóstico, una buena recuperación o un nacimiento exitoso. No, hoy hablamos de casualidades.

 

Desde que Martina nació vivimos la vida de una forma más intensa. Suponemos que el hecho de haber vivido momentos malos con ella nos abrió los ojos y hemos aprendido a valorar mucho más lo que tenemos. Pero tal vez no sea así, puede que el simple hecho de que ella llegara a nuestras vidas ya lo cambiara todo.

 

Hoy hablamos de momentos inesperados, situaciones no provocadas ni deliberadas. Incluso rocambolescas a veces. Puede ser por ejemplo un simple abrazo en una sala de espera de la UCI de una persona que no conoces de nada pero que te llena de energía y que a la vez termina uniendo dos familias de una forma única, mística . O puede ser también por ejemplo que al salir de la UCI con una de las peores noticias que te hayan dado en tu vida te encuentres con unos amigos recientes que conociste en el curso prematrimonial, unos amigos con los que las casualidades ya han establecido un vínculo que va mucho más allá de la amistad.

 

Con el tiempo aprendes a reconocer estos momentos cuando se presentan, cuando los estás viviendo. Éste miércoles vivimos uno de ellos, uno muy bonito. Éste miércoles nos reencontramos con Valeria y sus padres. Éste miércoles, aquellas dos pequeñas que hace dos años estaban cama con cama en la UCI luchando contra unos pronósticos adversos pudieron reencontrarse. Pudimos abrazar de nuevo aquellos padres con quien tantas noches cenamos solos en un comedor sombrío de hospital. Hablamos, recordamos momentos duros, recordamos momentos buenos, nos felicitamos por la suerte que hemos tenido y también deseamos con todas nuestras fuerzas que aquellos pequeños amigos que no tuvieron tanta suerte estén bien allí donde estén.

 

Mucha suerte valiente Valeria. Mucha suerte Albert y Dori.

 

A todos y todas los que habéis formado parte de esos momentos mágicos … gracias !! muchas gracias por haber sido un apoyo para nosotros en momentos en que probablemente ni siquiera tenías fuerzas para manteneros vosotros mismos en pie. Os queremos.


(sorry, will be translated soon…)

2 thoughts on “Regals de l’Hospital / Regalos del Hospital / Hospital Presents

  1. Una amiga acostuma a compartir el vostre blog i jo acostumo a emocionar-me quan el llegeixo les nits en el que el nostre peque no acaba de tenir son, sense saber qui éreu per empatia pura de mare, no per res mes. Avui he vist una foto en una cara coneguda hi he pensat en una manca d’empatia pasada per part meva fa uns anys i quan he llegit el post m’he vist abocades a contestar. Casualitats d’internet en dic jo. Nosaltres també érem en aquell curs prematrimonial. Després d’aquell primer embaràs que no va acabar de funcionar, ni el segon ni el tercer tothom t’explica coses i intenta que et sentis bé una persona ens va dir que la naturalesa és sàvia. I jo l’hauria estrangulat. I em ve el cap un post on vàreu dir que us havien fet el comentari de que els nens especials trien els seus pares especials.
    Aquells dies passejant fa alguns mesos llargs, per casualitat per Vilafranca vam veure una parella que havia fet el curs prematrimonial amb nosaltres arrestrant un cotxet i tot i que suposo que ens el fons ens en vam alegrar no vam poder empatitzar i ni saludar. Curiositats d’Internet que si que ho fes en un blog. Molts anims

    1. Hola Alba, en primer lloc disculpa la tardança a la resposta. Tandebò ens poguem conèixer personalment un dia, erem pocs al curs prematrimonial, però tot i així se’ns fa molt difícil recordar qui sou. Si us plau, si coincidim un dia pel carrer ens encantaria saludar-vos i poder parlar de tot una mica. Serà maco poder compartir les experiències que la vida ens ha donat d’ençà que vam fer aquell curs (tot i no ser dolentes a vegades). No se si la natura és o no sàvia, però si crec que no hi ha cap savi al món que pugui arrivar a ser tant cruel com la natura… espero que aquesta cureltat us hagi deixat finalment en pau i hagueu pogut complir el vostre somni. Un abraçada plena d’empatia. 🙂

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *