La bàscula, la nostra “amiga” inseparable / La báscula, nuestra “amiga” inseparable / The scale, our inseparable “friend”

N’hi ha que la fan servir diàriament, un control de pes exhaustiu. N’hi ha que mai. N’hi ha que hi tenen pànic i a d’altres senzillament els hi és indiferent.

Per nosaltres, la bàscula s’ha convertit en quelcom tan indispensable com ho pot ser per un pastisser o un tècnic de laboratori. Ho pesem pràcticament tot, i si no ho pesem és perquè d’una forma o l’altra en coneixem el pes. Culleretes o gots mil·limetrats per mesurar productes en pols o líquids.

La Martina ha de seguir una dieta molt estricta, aminoàcids, proteïnes, medicaments, etc… tot ho hem de mesurar perfectament. Fins aquí pot semblar senzill, farragós però senzill. Fem-ho una mica més complicat… què passa si no s’acaba l’esmorzar? Com quantifico el que no s’ha menjat? I si no es vol prendre el medicament? I si el vomita?

Aquí ja comencem a ser una mica més subjectius, vas “jugant” i afegint de més o de menys segons ha anat el dia. Al principi t’hi trenques més el cap, “i si això fa que es desestabilitzi?!” o “ostres, ha dormit bastant estona en aquesta migdiada…senyal d’alarma?!”. Un “no viure”.

Amb el temps, i si amb sort els paràmetres de control de la malaltia segueixen estables, t’adones que et pots relaxar una mica. Per exemple, si no s’acaba l’esmorzar afegeix-ho una mica més de proteïna al dinar o al sopar i llestos.

La malaltia ha canviat la nostra forma de classificar els aliments. Abans parlàvem de carns, peixos, làctics, verdures, hortalisses, llegum, etc… Això ha passat a la història, ara parlem d’alt, mig i baix valor biològic. Més o menys és el mateix, però dit d’una altra manera. Les proteïnes poden ser d’origen animal (carn, ous o peix) o d’origen vegetal (verdures, hortalisses o llegums). Les primeres es consideren d’alt valor biològic, mentre que les que procedeixen dels vegetals, mitjà i baix valor biològic, no són nutricionalment tan completes. La Martina pot menjar tants aliments de baix valor biològic com vulgui (verdura i fruita) però ha de portar un control molt i molt estricte de la resta.

L’alimentació amb la Martina ha estat un tema que ens ha portat de cap. Problemes d’alimentació inherents a la malaltia sumats a uns aminoàcids amb un gust dolentíssim que hem d’afegir a la seva dieta. Als 6 mesos va dir que ja no volia més biberó, vam passar d’un dia per l’altre de tot begut a tot en farinetes. Un malson!! A partir dels 14 mesos, quan ens van donar una mica més de marge amb l’alimentació va començar a menjar millor. Ara procurem fer farinetes el més gustoses possible per tal de poder “camuflar” el gust dels aminoàcids.

Avui dia, ja amb 21 mesos, menja prou bé. Encara no hem fet el pas a sòlid, però sí que menja sense triturar, només aixafadet, i no té cap problema en menjar fideus o arròs (especial clar). Sembla que ella de mica en mica vagi sent conscient que el camí cap a una bona evolució passa per una bona alimentació. Fins i tot en això és una campiona!!!

—————————————————————————————————————————————–

Los hay que la usan a diario, un control de peso exhaustivo. Los hay que nunca. Los hay que le tienen pánico y a otros sencillamente les es indiferente.

Para nosotros, la báscula se ha convertido en algo tan indispensable como lo puede ser para un pastelero o un técnico de laboratorio. Lo pesamos prácticamente todo, y si no lo pesamos es porque de una forma u otra conocemos el peso. Cucharillas o vasos milimetrados para medir productos líquidos o en polvo.

Martina debe seguir una dieta muy estricta, aminoácidos, proteínas, medicamentos, etc… todo lo tenemos que medir perfectamente. Hasta aquí puede parecer sencillo, laborioso pero sencillo. Hagámoslo un poco más complicado… ¿qué pasa si no se acaba el desayuno? ¿Como cuantificar lo que no ha comido? ¿Y si no se quiere tomar el medicamento? ¿Y si lo vomita?

Aquí ya empezamos a ser un poco más subjetivos, vas “jugando” y añadiendo de más o de menos según ha ido el día. Al principio te rompes más la cabeza, “¡¿y si esto hace que se desestabilice?!” o “ostras, ha dormido bastante rato en esta siesta… ¡¿señal de alarma ?!”. Un “sinvivir”.

Con el tiempo, y si con suerte los parámetros de control de la enfermedad siguen estables, te das cuenta que te puedes relajar un poco. Por ejemplo, si no se acaba el desayuno añade un poco más de proteína en la comida o la cena y listos.

La enfermedad ha cambiado nuestra forma de clasificar los alimentos. Antes hablábamos de carnes, pescados, lácteos, verduras, hortalizas, legumbres, etc… Esto ha pasado a la historia, ahora hablamos de alto, medio y bajo valor biológico. Más o menos es lo mismo, pero dicho de otro modo. Las proteínas pueden ser de origen animal (carne, huevos o pescado) o de origen vegetal (verduras, hortalizas o legumbres). Las primeras se consideran de alto valor biológico, mientras que las que proceden de los vegetales, de medio y bajo valor biológico, no son nutricionalmente tan completas. Martina puede comer tantos alimentos de bajo valor biológico como quiera (verdura y fruta) pero tiene que llevar un control muy muy estricto del resto.

La alimentación con Martina ha sido un tema que nos ha llevado de cabeza. Problemas de alimentación inherentes a la enfermedad sumados a unos aminoácidos con un sabor malísimo que tenemos que añadir a su dieta. A los 6 meses dijo que ya no quería más biberón, pasamos de un día para otro de todo bebido a todo en papilla. ¡¡Una pesadilla!! A partir de los 14 meses, cuando nos dieron un poco más de margen con la alimentación comenzó a comer mejor. Ahora procuramos hacer papillas lo más sabrosas posible para poder “camuflar” el gusto de los aminoácidos.

Hoy en día, ya con 21 meses, come bastante bien. Todavía no hemos dado el paso a sólido, pero sí que come sin triturar, sólo chafadito, y no tiene ningún problema en comer fideos o arroz (especial claro). Parece que ella poco a poco vaya siendo consciente de que el camino hacia una buena evolución pasa por una buena alimentación. ¡¡¡Incluso en esto es una campeona!!!

—————————————————————————————————————————————–

 

There are those who use it daily, a comprehensive weight control. There are those who don’t use it never. There are those who are scared of it and others which feels simply indifferent.

For us, the scale has become as essential as it can be for a baker or a laboratory technician. We weigh almost everything, and if we don’t weigh it is because in one way or another we know the exact weight. Measured spoons or measuring cups for liquids or powder products.

Martina must follow a very strict diet, amino acids, proteins, drugs, etc… we have to measure everything perfectly. So far it sounds simple, laborious but simple. Let’s do it a little more complicated… what if she doesn’t eat all her breakfas? How can we quantify what quantity hasn’t she eaten? And what if she doesn’t want to take her medicine? Or what if she throw up?

Here we started to be a bit more subjective, you start “playing” and adding more or less depending on the day’s gone. At first you break your head over, “what if this makes the disease destabilizes?!” or “damn, she has stayed quite a while in this nap… alarm?!”. A “nuisance”.

Over time, and if control parameters remain stable disease, you realize that you can relax a little. For example, if she doesn’t eat all the breakfast you just adds a little more protein at lunch or dinner.

The disease has changed our way of classifying foods. Before it we spoke of meat, fish, dairy products, vegetables, legumes, etc … This become history, now we speak of high, medium and low biological value. More or less the same, but in other words. Proteins can be of animal origin (meat, eggs or fish) or vegetable origin (vegetables, vegetables or legumes). The former are considered high biological value, while those from plants, medium and low biological value, are not nutritionally as complete. Martina can eat as many foods of low biological value as you want (vegetables and fruit) but she has follow a very strict control about the others.

Martina’s feeding has been a topic that has brought us head. Feeding problems, inherent to the disease, together with some amino acids with a very bad taste that we need to add to your diet. At 6 months, she no longer wanted more bottle milk, we went from one day to another all in feeding bottle to all mush. A nightmare!! From 14 months, when we got a little more leeway with food, she began to eat better. Now we try to make baby food as tasty as possible to “mask” the taste of amino acids.

Today, already 21 months old, she eats pretty well. We haven’t yet started with solids, but she eats no crushed food, only splattered, and has no problem eating noodles or rice (special obviously). It seems that she gradually becames aware that the road to good evolution goes through good nutrition. Even in this she is a champion!!!

One thought on “La bàscula, la nostra “amiga” inseparable / La báscula, nuestra “amiga” inseparable / The scale, our inseparable “friend”

  1. Mica en mica va fent passets de nena gran ja! ella te els seus tempos i us anirà donant pistes de com seguir! és una passada quan veus com van evolucionant, van madurant i es van fent grans! Martina, campiona! ja veuràs quan tastis unes bones croquetes i uns bons macarrons! (quin tipus d’alimentació es la pasta? baix valor biologic, mitja o alt?). Molta força per continuar!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *